Eduardo Mendoza va néixer a Barcelona l'any 1943. És un escriptor català en llengua castellana amb una reconeguda trajectòria de publicacions: La verdad sobre el caso Savolta guardonat amb el Premio de la Critica, La ciudad de los prodigios, La cripta embrujada etc i el 2008 El asombroso caso de Pomponio Flato amb el premi Terenci Moix i Pluma de Plata a la Feria del Libro de Bilbao.
Els tertulians del nostre club l'han considerat com una novel·la policíaca amb un to totalment satíric. Alguns l'han titllat de divertida però també d'irreverent. Es destaca en tot moment que no pretén ser un fet històric sinó que paròdia personatges rellevants de la cultura cristiana.
S'ha fet un recorregut per tots aquells episodis que han cridat més l'atenció tot recreant-ne els detalls. S'ha observat que al llarg del llibre surten les figures del pessebre tot representant un personatge en la novel·la. Evidentment en Pomponio era el caganer.
També s'ha comentat que hi ha fragments amb al·lusions que podrien referir-se a l'actualitat: la corrupció dels dirigents i el brot independentista que sorgeix.
Ha agradat l'agilitat narrativa de l'autor i el llenguatge ple de matisos que utilitza. S'ha definit el llibre com a divertit, per passar l'estona.
El personatge més valorat pels tertulians per anar a sopar ha estat Apolo mentre que Pomponio s'ha considerat un pobre romà que buscant les aigües miraculoses quasi bé perd la salut.
Per acabar s'ha puntuat el llibre amb un 6'42.
GEMMA RIAMBAU
ResponEliminaÉs diumenge a la nit i veient que demà no podré venir a la tertúlia, us faig el meu comentari.
Tot i que em falten quatre planes per acabar, no crec que a aquestes alçades del llibre em faci canviar d'opinió. Així doncs:
El llibre m'ha agradat força. Per una banda, hi havia estones que no sabia què llegia, perquè feia servir tota una sèrie de paraules i un discurs que no entenia res, i de cop i volta tornava a un estil del tot vulgar, i llavors "em petava de riure".
Buscava per això un adjectiu per posar-li i, no trobant l'adequat, he anat a la web d'Eduardo Mendoza i allí sí que he trobat l'adjectiu just: "una obra insòlita i inesperada"; perquè no direu que no és un llibre ple de comentaris insòlits i inesperats:
- Quan parla dels manaments i de les coses prohibides, i diu que: "a Déu li va agafar una febre per legislar..."
- Quan diu que Sant Josep va dubtar de la honestitat de Maria...
Bé, en definitiva, diria que combina perfectament les peripècies d'un personatge fictici en un context històric que coneixem a través de la religió, i fa una distorsió dels personatges històrics i bíblics, que m'ha fet veure aquella part de la Història d'una forma més "vulgar" o "popular", i alhora divertida.
ADELAIDA CARDONA
ResponEliminaHe trobat aquesta novel·la divertida, una miqueta irreverent, (hi ha molts altres personatges del Nou Testament per aquesta trama), només una mica irreverent per què no els deixa massa mal parats, molta imaginació per part de l’autor per fer sortir tots els personatges que surten.. fins i tot en Ben Hur... En Josep es un bon home, Maria soferta i Jesús una mica trapella com tots els nens de la seva edat, i en Pomponio no se com definir-lo, pot ser un romà aventurer. Està força bé.